Comentari d'una imatge.

En aquesta fotografia superior en blanc i negre podem veure dos homes dins una trinxera. Les trinxeres eren grans forats en la terra que es varen fer com a refugi per la guerra, se'n van fer tantes que la primera Guerra Mundial també és coneguda amb el nom de guerra de trinxeres. Eren com uns canals oberts per els quals podien passar els soldats i estar refugiats al mateix temps, i quan havien de sortir podien fer-ho lliurement i sense obstacles. Varen ser conflictes que van durar molts anys, per això la gent hi va acabar vivint durant el període de les guerres (com podem veure en la fotografia inferior). Com podem veure en les dues fotografies, les trinxeres comptaven d'espai suficient per poder-s'hi refugiar varies persones i així permetre fer torns, per exemple. A més, podem observar que en les dues fotografies hi ha sacs d'arena, que eren emprats com a defensa anti-bales. Com ja he dit abans, els soldats acabaven vivint a les trinxeres i és per això que en conservem tantes fotografies i diaris que varen pertànyer als múltiples soldats que varen participar en la guerra i per tant, van viure en una trinxera (encara que nomes fossin uns mesos, la  majoria de conflictes eres guerres de trinxeres i sobrevivia el que era mes fort i llest)

En la segona fotografia podem veure com els soldats s'estan cosint ells mateixos la seva roba, que estan sense camiseta (cosa que ens permet deduir que estàn descansant) i que fins i tot hi ha un soldat que fa guàrdia i vigila que no hi hagi res d'estrany.

Al final, les trinxeres van suposar mini campaments de soldats que esperaven allà el moment oportú per atacar; on podien estar "segurs" i sentir-se refugiats.

L’únic problema de les trinxeres eren les pluges; i mes endavant, amb la incorporació de maquinaria aèria per ús bèl·lic. Les trinxeres ja no tenien la mateixa eficàcia que varen tenir en la primera guerra mundial, ja que els atacs des de el cel eren devastants contra les trinxeres, que eren obertes.

Diari personal

Diari Personal de Nicholas Johnson, trobat a Regensburg l'any 1921.

18 d'agost de 1915

Mal dia el d'avui. Per començar m'he despertat amb els maleïts sorolls dels canons i metralladores, que encara que siguin lluny d’aquí, es senten moltíssim;  i ja porto uns dies que no puc dormir o em desperto fatal. La situació general es força greu, una dia et quedes sense aigua i a l'altre se't cau el sostre a sobre, com ja em va passar fa uns pocs mesos... sort que els meus fills i la meva dona eren a la fabrica d'armes i no els hi va succeir res (a part de quedar-nos sense casa, però seguim vius al cap i a la fi).

Cada dia es fa mes dur, no sabem amb certesa fins quan aguantarem però esperem poder contar això als nostres nets. Espero poder dormir bé aquesta vesprada... bona nit.

19 d'agost de 1915

Avui em torno a despertar per aquells cabrons armats que no s'aturen de tirar bombes aquí i allà joder! N'estic tip, que vagin a fer la guerra a un altre lloc! A més, han arribat fins i tot a destruir per complet un hospital ple de ferits de guerra, causant moltes morts amb una sola bomba i atacant al punt feble, molt injust per part dels militars enemics...

Començo a pensar que he d'anar-me'n lluny, molt lluny d’aquí, amb la meva família, on puguem estar segurament millor (i dormir com Deu mana!) perquè això comença a ser un infern... És massa la meva indignació arribats al dia d'avui, intentaré anar a dormir. Per avui n'he tingut prou.

20 d'agost de 1915

Bonu, avui m'he pogut aixecar una mica millor, encara que nomes he trobat pau fins l'hora d'esmorzar. He tingut el mati lliure ja que avui hem tocarà fer el torn de nit, i per això he aprofitat el temps com he pogut.
M'he passat el mati sencer fent plans de futur per a sortir d’aquí el mes prest possible, però hi ha que ser realistes: no sabem quan acabarà la guerra així que es prest per planificar o començar a prendre decisions.
Després d'un dia de dures reflexions ara em toca anar a la feina a complir amb el deure, escriure dema si Deu ho vol ja que quan torni tot just tindre temps de anar a dormir. Ànims i a la feina Nic! Fins dema.

27 de març de 1916
Deu, gracies per haver-me salvat a mi i a la meva família, gracies. Realment pensava que no sortiríem vius d'aquella experiència.
El motiu per el qual he estat tots aquests mesos sense escriure i don gracies a Deu es que a finals d'agost  de l'any passat una tropa de l’exèrcit va assaltar el poble proper al nostre, i en pocs dies ens van atacar a nosaltres també. Van destrossar tot sense cap remordiment, vaig veure cases, famílies, botigues... tot reduït a pols. Per sort vam poder sortir a temps de tot el caos que s'havia creat i vam poder refugiar-nos un parell de dies en un túnel subterrani a prova de bombes. Ara ens trobem en un poblet a prop de Kulmbach, que es una zona situada enfora dels conflictes; ens hem integrat aquí en una caseta petita i ja portem aquí unes setmanes. Esper que prest puguem tornar a establir aquí la nostra vida, trobar alguna feina i desprès a veure si podrem escapar de tota aquesta merda de situació i anar lluny, molt lluny...
Acabaré aquest diari avui. Avui simbolitza el dia en que la meva vida canvia per complet, ho vam haver de deixar tot enrere fa uns mesos i ara sobrevivim com podem; no sabrem que serà de nosaltres. Deu, desitja’m sort. Adéu